A l'ombra dels 'joshua trees'

He trobat un mapa que indica la distribució de joshua trees a l'oest d'EEUU. Si ens pensàvem que on n'hi havia més era al parc nacional del seu nom, està clar que ens en vam deixar molts per veure. Així que proposo aquest segon viatge possible. 

A l'estiu, Willy Deville

I és que no trobareu una música millor per passar els vespres calorosos de l'estiu que la barreja de rock i blues proposada per Willy Deville, amb aromes aguts de guitarra espanyola i la suau brisa d'un acordió vermell! 

Si voleu escoltar algunes cançons de Willy Deville cliqueu aquí. 

De cine

Aquests últims dies he tingut la sort de poder veure 3 pel·lícules de primera. I com que no vull oblidar-les i com que no vull que us les perdeu, he decidit recomanar-vos-les per escrit. 

La primera ja no és a la cartellera barcelonina. 

Es titula Los tres entierros de Melquiades Estrada i és una novel·la d'aprenentatge (de l'assassí) passada a la gran pantalla i ambientada a les àrides terres del sud-oest d'EEUU, a la frontera amb Mèxic. A través del viatge iniciàtic que és obligat a emprendre l'assassí de Melquiades, Tommy Lee Jones hi tracta, a part del tema de l'amistat, el de la recuperació d'uns valors humans que només són reconquerits trepitjant amb la pell el desert camí cap al sud. 

La segona pel·lícula que us recomano és Honeydripper, a punt de desaparèixer dels Méliès, l'única sala que la projecta en aquests moments. Aquesta és la història de la supervivència d'un local de concerts i menjars en un poblet anomenat Harmony de l'Alabama dels anys 50. Aquest escenari serveix per explicar-nos com vivien els negres americans just abans que es produís la revolució dels 60. Com no pot ser d'una altra manera entre els africans, el ritme és l'aspecte més important de la pel·lícula, tant pel què fa a la narració, a l'expressió del caràcter de cada personatge com a la música, que també n'és protagonista. Un ritme marcat pel riu i el ferrocarril, per la recollida de cotó, i pel pas del blues i el jazz al rock. Si t'agrada arremangar-te els pantalons com Huckleberry Finn, i palpar amb els peus la fusta d'una cabana o les travesses de la via d'un tren, la disfrutaràs. Si t'agrada la música, no te la pots perdre. Entranyable.

La tercera recomanació és Antes que el diablo sepa que has muerto, l'última pel·lícula de Sidney Lumet abans de morir. No l'aneu a veure si us afecten els problemes familiars, perquè els de la familia protagonista us faràn posar els pèls de punta. Només us dic que la història va de què dos germans decideixen atracar la botiga dels seus propis pares per poder fer front als seus problemes econòmics. Impressionant el personatge i l'actuació de Philip Seymour Hoffman com a germà gran. Impressionant la història com a tal i com a metàfora dels dies que corren. Durilla. 

Bé, doncs, aquí acaben les meves tres recomanacions cinematogràfiques. Espero que us agradin. Gràcies, Dani, pel teu bon ull!

Des de l'abisme

L'osteòpata

Hei, boogie, boogie, hei!  I ara piquem de mans! Amb el cap endintre i amb el cap enfora, amb el cap endintre i ara el fem rodar! Ballem el boogie, boogie, mitja volta ja! I ara piquem de mans! Hei! Acabo de tornar de la meva primera visita osteopàtica i així em teniu. Tots els meus porus suen esperança de millora. De moment m'he de conformar amb això perquè els efectes els notaré d'aquí a uns dies, se suposa. Ja veurem… El Joan, que així es diu l'osteòpata, m'ha dit que hi tinc moltíssimes cosetes a les cervicals i que vol estudiar què li ha passat al meu cos després de l'accident. La visita ha estat ben curiosa. Ha estat completament diferent a les dels altres metges que he anat (que déu n'hi do; m'estic adonant que sóc una pupes de les de veritat!). M'ha anat palpant com si estigués fent un escàner del meu interior (els ossets, els nervis, els músculs, els fluids, la forma de les concavitats, el grau de moviment de cada vèrtebra, etc.), m'ha fet cruixir el cap uns quants cops (estava cagada!) i m'ha posat la mà al paladar. Jo només feia que tenir molta calor i molt fred; les cames em tremolaven. Hahaha! Però, al final, la cosa més extranya és que després d'explicar-me les irregularitats que ha descobert a les meves vèrtebres, jo li he preguntat que a què li semblava que es devien i m'ha respòs que això no té importància. He flipaaaat! He de confessar que en un primer moment a la meva ment no li ha fet cap gràcia això de no pod

er escudrinyar el perquè de tot plegat! Més burra, tants anys de psicòleg no poden ser bons! Però després m'ha semblat de puta mare no haver de mirar enrera al passat, ni fer un anàlisi del que he fet els dies abans que em comencés el dolor… Total, que ja veurem si les peces del cos em tornen a lloc. Hi he de tornar d'aquí a dues setmanes, al taller mecànic. 

GR-99, la ruta de l'Ebre

Amb aquest comentari inauguro la primera secció del meu blog: la secció de viatges possibles. I és que en tinc uns quants al meu cap que ronden i ronden sense materialitzar-se enlloc. És probable que plasmant-los en aquesta secció visqui més tranquil·la –manies de vella–, els tingui ordenadets i potser a algú –eo, que hi ha algú?– li serveixin d'inspiració. El viatge que inaugura aquesta secció és, tatatxín!, tatatxán!, el GR-99! I és que estic emocionada. Es veu que hi ha una sèrie de gent que es dedica a crear, senyalitzar i divulgar camins –quina feina tan bonica, oi?– que ha establert la ruta de l'Ebre. Aquest sender de llarg recorregut comprèn tot el trajecte del riu des del seu naixement fins a la desembocadura i passa per set autonomies: Cantàbria, Castella-Lleó, La Rioja, el País Basc, Navarra, Aragó i Catalunya. Corre la noticia que el Ministeri de Medi Ambient n'ha editat una guia, però encara no he pogut veure-la físicament. Si algú l'ha vista a alguna llibreria, que m'ho faci saber, please. Perquè quan pugui estudiar-la bé –fer-ho amb el Google Earth mola però val més aprofitar la feina que ha fet tota aquesta gent– només faltarà equipar bé una bona bicicleta, trobar bona companyia i, cames, ajudeu-me a sortir de la ciutat. 

Benvinguda a l'espai i a mi mateixa

És curiós. No sé ni com ni perquè dirigir-me a no sé qui que ha vingut a parar aquí. No sé ni què dir. No sé per on començar ni què presentar. Perquè encara no sé de què anirà tot això del blog. Així que val més que em parli a mi mateixa. Com si la cosa només anés per a mi. Com si em fes un regal a mi mateixa. I per què no, baby? Però és estrany de collons, eh! Per tu, que m'estàs llegint i que llegeixes moltes coses durant el dia, no. És estrany per mi! És fer servir la llengua amb un propòsit nou i que encara no sé de què tracta. Quan solia escriure cartes, en canvi, hi havia un destinatari clar, i existien entre ell i jo referències comunes. Ara em trobo al buit i a l'espai immens alhora. I aquesta llibertat fa vertígen. Suposo que ja m'hi aniré acostumant… Però si creieu que m'estic tornant boja, envieu-me un comentari, sisplau! Hahaha!